Líbia i els meus dubtes

Quan es varen iniciar els actual processos del nord d’Àfrica, Tunísia i Egipte, moltes persones (comentaristes polítics inclosos)van predir la instal·lació de la democràcia i les llibertats, i quasi pronosticaven que per tan, la fi del seu subdesenvolupament, i tot això, gràcies a les noves tecnologies. Jo vaig tenir els meus dubtes. No de com s’havia iniciat ni de les condicions que havien dut a aquestes noves situacions, sinó de com acabarien. I aquests dubtes segueixen molestant-me. Ara, els mitjans de comunicació, perden poca estona fent el seguiment del que està succeint a Tunísia i Egipte, ja no són “notícia”, han perdut interès informatiu. Esdevindran països democràtics amb governs que impulsaran el desenvolupament de les respectives societats? O faran un rentat de cara i esdevindran simulacres que, al cap d’un temps encresparan més las tensions socials? Però el que més dubtes em provoca és si realment, aquest nous governs, tenen gaires possibilitats de donar, a curt termini (o en un termini prudencial), una sortida mínimament satisfactòria a la seva població?


Deixem-ho aquí, ja hi tornaré. I és que a continuació, com ja sabem, entra en escena Líbia i el seu estrafolari dirigent, Gadafi (de disseny d’estàtua de les Rambles). Davant la seva ofensiva “maxacadora” d’opositors, vaig dir-me que hi havia que fer alguna cosa, que el món no podia restar impertèrrit davant d’aquella massacre, però no tenia clar què. Vista la reacció de les potències occidentals i democràtiques (amb alguna aliat àrab de gran “pedigrí” democràtic com per exemple Qatar) els meus dubtes augmenten. No dic que no es tingui que ajudar als crítics amb el govern gadafista. No, no és això. Tan sols que no sé, que tinc els meus dubtes, si aquesta era la manera, si no hi havia altres possibilitats. La veritat és que tan entrar i sortir de les ciutats, ara els uns, ara els altres, qui més acaba patint les conseqüències és la població civil, que ara és bombardejada per uns, després pels altres. Que ara és depurada per uns i després pels altres.
I és que els meus dubtes augmenten dia que passa. No sembla que Gadafi estigui totalment sol. Sí, segurament que molta gent el segueix per por a la repressió i altres per els interessos creats al voltant dels dirigents del règim... però...

Al marge de la poca informació de que disposem, sobre tot (i per aquest motiu) de les zones controlades per Gadafi (Trípoli, molt significativament) Hi ha una notícia d’aquests darrers dies, que em va frisar: en “reconquerir” la ciutat d’Ajdabiya, no quedava pràcticament ningú dels seus 150.000 habitants. A on havien fugit? Les imatges mostren que tot el que envolta a aquesta ciutat és un gran desert. Havien fugit, obligats o no, amb les forces gadafistes? On són sinó?

L’envestida a Sirte d’aquesta mateixa setmana, que semblava que havia de ser la definitiva, s’ha traduït amb una reculada dels anomenats “rebels” i, segons els mateixos mitjans de comunicació occidentals, no tan sols per el contraatac dels gadafistes sinó per la mateixa posició de la població de la ciutat. Si amb els insurgents i els atacs aeris als blindats de Gadafi no hi ha prou per enderrocar a aquest últim, la “coalició” haurà de bombardejar alguna “cosa” més, implicar-s’hi més i això voldrà dir més morts, civils o no (per cert, els blindats i els avions no funcionen sol, al menys els de Gadafi, són conduïts per persones, malgrat se’n diguin militars).

Com sempre en una guerra hi ha poques coses clares. La que sí sembla bastant clara és que en Gadafi ni queia ni cau bé a ningú de fora del seu país. Ni a occident ni als propis països àrabs. Occident finalment el va suportar com a mal menor i per poder fer negoci amb el seu petroli però, ara, veuen la ocasió perfecta per treure’l del mig. Però a casa seva, malgrat la seva dictadura, conserva població que li és fidel? Quin tant per cent? Una de les poques virtuts que s’ha de reconèixer als sistemes democràtics, és els de disposar de ressorts per saber el grau d’acceptació que té un govern. Cosa que ignoren fins i tot els mateixos dirigents de les dictadures. Això és el que fa a aquest sistemes més explosius i inestables


El problema és també el mateix, cóm acabarà? En el supòsit, probable, de que el fotin fora, i vista l’efectivitat i organització dels insurgents, qui es farà càrrec del país? Un país que serà cobejat per tots, gràcies al seu petroli. Això no és Tunísia.

Però queda més, l’emprenyamenta social del món àrab ha contagiat a altres països. Cadascun és un model diferent, com diferents són Tunissia, Egipte i Líbia, amb situacions socials i econòmiques diferents. A tall d’exemple, a Tuníssia amb l’enderrocament del dictador, la gent el que ha intentat és fugir del país cap a Europa, a Egipte, sembla que no i que poder és el més estructurat dins de tot. A Líbia, un cas contrari i sorprenent donada la meva poca informació, els que fugien en esclatar la revolta eren una multitud multi-ètnica d’immigrants de “lumpen-països” que li proporcionaven la ma d’obra (immigrants que no tenen cap possibilitat d’accés al primer món)

Però tots tenen com a característiques comunes que són musulmans i que tenen una mancança de llibertats polítiques, culturals i socials, amb un repartiment dels recursos (quan els tenen) molt desigual, sitaució que els fa inestables


Això vol dir que occident, via Nacions Unides o com es vulgui, pot bombardeja a tort i a dret que no compleixi amb la qualificació mínima pel que fa al respecte dels drets humans ? Segur que no pot i segurament que tampoc vol. No pot, fins i tot, per una raó tant pragmàtica com l’econòmica, a part de l’enfrontament cultural-religiós que això suposaria. Una cosa és Gadafi, que com ja s’ha dit, queia malament a tothom, fins i tot als àrabs, l’altre és erigir-se en contra de tot un bloc cultural religiós que engloba bona part del món.
Però crec que tampoc es vol.

El cas més flagrant és el Bahrein, on el seu govern, a més de reprimir personalment als opositors, demana l’ajut de l’exercit d’Aràbia Saudita. No seria aquest un cas clar que mereixeria la intervenció? Contra els dos governs, naturalment. Cóm és que no s’actua? Evidentment, és té que ser molt democràticament- innocent per creure que occident organitzarà una creuada contra Aràbia Saudita, bressol, per altre banda, de les escoles coràniques més integristes i símbol del poder més despòtic. Aràbia Saudita ha estat (i segurament serà) un dels aliats d’occident més importants de la zona.

Actuar al Iemen? Hi ha poc a guanyar i fins que no es clarifiqui lo de Líbia, millor no posar-s’hi, malgrat ser un focus d’Al-Qaeda.

Síria? Home poc que els hi agrada aquell règim, però és un gran vesper. Siria te moltes implicacions en un dels focus més calents d’Orient mig: Israel, el Lliban, la Franja de Gaza...

Sabrien per on comencen però no per on acaben.

Així, per què Llibia?
Soc un mar de dubtes.

Ramon Rull