Heu llegit el "Jo confesso"?

Jo confesso, la darrera novel.la d'en Jaume Cabre està ocupant el capdamunt de les llistes de vendes en català des de que es va presentar, amb una acurada campanya de promoció, el passat 1 de setembre. El llibre no deixa indiferent a ningú. Tant hi ha gent que em diu que els hi ha agradat molt com d'altres que la troben insuportable.

En un article recent en Nani Riera deia: "...és superior el Galceran de Jaume Cabré, autor de novel·les dignes com ara Fra Junoy o Les veus de Pamano, que la “parida lluminosa”, immenjable i petulant de Jo confesso...". Hi estic molt d'acord. Com tots els llibres d'en Jaume Cabre, Jo confesso està molt ben escrit però m'ha semblat una obra fallida, falsa, impostada... En tot cas no crec que se'n pugui blasmar només a l'autor, el llibre em sembla un símptoma de la confusió i la curta volada en la que s'ha mogut la producció cultural catalana els últims decennis.

En una biblioteca imaginària posaria el Jo confesso al costat de La sombra del viento o La catedral del mar i d'altres "best-sellers" amb pretensions d'alta cultura però sense suc ni bruc.

Ignasi Subirats

Cansat de tant pessimisme

Llegeixo el comentari de l'Ignasi sobre la sèrie The Wire. Molt bé, intentaré veure-la. Una pel·lícula de lladres i serenos pot ser un magnífic retrat sociològic. Compro el diari Ara, (17-12-11) i llegeixo la columna d'en Narcís Comadira, que traspua pessimisme. En el mateix diari, l'entrevista a l'historiador Josep Fontana és un destil·lat de llocs comuns, de nostàlgies, de lamentacions, sense esperança.... Estic cansat de tant pessimisme. Sembla talment que estiguem pitjor que els anys quaranta, però no és el cas: som en una situació infinitament millor que la que van suportar els nostres pares. ¿Què és el que ens passa, doncs?

És cert que vivim una crisi. Però que jo recordi, sempre hem tingut una crisi o altra. El Món no ha anat mai gaire bé, i ara continua sense girar gaire rodó. Però tenim la obligació de pensar els nous problemes amb el trellat lliure de prejudicis, idees velles, ideologies, dogmes i altres presons mentals. Proposo una sèrie de petites provocacions per a reflexionar, exposades en forma concentrada com "píndoles". Així m'estalvio de fer exposicions llargues, per a les quals no estic preparat.

Naturalesa humana: Alguns encara prediquen sobre la bondat intrínseca de la naturalesa humana, pervertida pel sistema social. És una faula que porta a les bajanades del bonisme ( i de vegades, a les pitjors dictadures). No seria més pràctic admetre que som com som, amb les nostres llums i les nostres ombres (cobdícia, desig de domini sobre els altres, enveja...i també és clar, generositat, esperit de sacrifici, bondat..)?

Ideologies: Totes són mentida. Encobreixen sempre algun interès poc solidari, de grup o personal. En el cas més innocent, actuen enterbolint la capacitat d'observar la realitat: són una presó per a la intel·ligència. Proposo substituir les ideologies per una ètica dels principis: igualtat davant la llei (cadascú amb el seu ADN), legalitat democràtica, drets materials sostenibles i solidaritat amb el futur.

Globalització: Crec que va començar en el Paleolític Superior. La Ruta de la Seda n'és una mostra més recent. Ja fa cinc cents anys que els asteques, els inques, els sioux i tutti quanti van ser brutalment globalitzats. Però ara és diferents: els globalitzats d'antany ens globalitzen a nosaltres, però d'una manera bastant més civilitzada: fabriquen més barat.

Capitalisme: Sí, és el culpable de tot. Però és una creació humana, no ens l'han imposat uns extraterrestres. Del capitalisme, ens esborrona la seva terrorífica capacitat d'innovació: ara hem afegit al santoral un dels seus protagonistes, un tal Jobs. Però ens indignen les grans desigualtats que crea, com si aquestes dues coses poguessin anar una sense l'altre. Vivim en plena confusió.

Revolució islandesa: Consisteix en que tot un país (amb menys habitants que l'Hospitalet) es cruspeix els estalvis de centenars de milers de treballadors europeus (7.000 milions d'euros) i a continuació decideixen "democràticament" que ni tant sols no pagaran la garantia mínima dels dipòsits espoliats.

Públic i privat: Entenem que públic és sinònim de gratuït: res més fals. Res no és gratuït, i sovint allò que és públic, ho aprofiten els rics i ho paguem entre tots. A veure si hi posem una mica d'ordre.

Solidaritat: No s'ha de donar res a canvi de no res, llevat d'alguns casos: infants, malalts, ancians indigents etc.. En aquest Món, cadascú ha de procurar no ser una càrrega per als altres. Prou papanatisme solidari amb els que viuen amb l'esquena dreta.

Sindicats de funcionaris: Organitzacions corporativistes que sovint actuen com si fossin els propietaris dels organismes públics on treballen. Busquen privatitzar en benefici propi allò que se'ls confia per fer un servei públic.

Atur juvenil: Tenim la generació de joves més escolaritzats de la Història. Però no tenen cap ofici demostrable (la secundària o el batxillerat no són cap ofici). Tampoc no es consideren dignes de fer segons quines feines que ja fan els marroquins, colombians o senegalesos.... Entre una cosa i l'altre passen els anys, es fan grans i se'ls està covant l'arròs. Un problema gravíssim.

Bé, no us vull cansar més...en tinc una llista força llarga...
Bones Festes si no ens veiem

Salvador Galí

Baltimore, New Orleans i la ciutat global

Fa uns dies que estic atrapat per The Wire i Treme, les dues series de TV que l'escriptor i periodista David Simon va produir per la cadena HBO.

Vaig conèixer The Wire (Bajo escucha) per un article d'en Xavier Antich on deia: ¿De qué va The wire? Aparentemente, sobre policías y delincuentes. Pero sólo aparentemente. Porque pronto empieza a ser confuso quiénes son los buenos y quiénes los malos. O qué es lo justo y qué lo injusto. Y, por supuesto, qué es la verdad. En realidad, The wire trata sobre la ciudad y sobre en qué se ha convertido la vida urbana, en las metrópolis occidentales, a principios del siglo XXI. Vean cómo lo cuenta David Simon, su creador: "The wire describe un mundo en el que el capital ha triunfado por completo, la mano de obra ha quedado marginada y los intereses monetarios han comprado suficientes infraestructuras políticas para poder impedir su reforma. Es un mundo en el que las reglas y los valores del libre mercado y el beneficio maximizado se confunden y diluyen en el marco social, un mundo en el que las instituciones pesan cada día más, y los seres humanos, menos". ¿Les suena de algo?

(Podeu llegir l'article complet aquí: Momento "The Wire")

Apart d'això, The Wire és una magnífica serie de "lladres i serenos"  en la millor tradició de la novel·la negra nord-americana.

Treme és un barri popular de New Orleans devastat pel pas del Katrina el 2005.



La sèrie ens explica la reconstrucció del barri mesos després del pas de l'huracà, quan els veïns s'han d'enfrontar a un tsunami pitjor que el Katrina: companyies d'assegurances que no paguen emparant-se en la lletra petita dels contractes, l'administració que no envia les ajudes, els taurons amb informació privilegiada que, després de fer el gran negoci amb l'enderrocament i neteja, especulen amb els terrenys, el procés "d'emblanquiment" dels barris negres i pobres que pot fer caure el vot de la ciutat en mans de la dreta, la delinqüència rampant, el projecte de convertir el centre de la ciutat en un parc temàtic on quatre actors disfressats toquen fins a la nàusea el "When The Saints Go Marching In" per distreure els turistes etc. etc.

Els  guionistes han tingut l'encert de lligar les histories personals dels veïns de Treme amb la música. La música és llibertat individual, creativitat, improvisació, però també demana treball en equip, solidaritat, cooperació, la música és memòria, tradició, lligam amb les arrels i reforça el sentit de pertànyer a una comunitat cultural.

En resum, Treme és denúncia, conflicte social però sobretot, molta, molta música. Una meravella.
Ignasi Subirats

De què serveix sortir al carrer el 15O?

El passat quinze d'octubre, quan una munió de gent avançava pel carrer Aragó, algú que anava al meu costat va preguntar: de què serveix tot això? A l'article d'en Manuel Castell que avui publica La Vanguardia hi he trobat algunes idees interessants sobre les preguntes que tots ens fem aquest dies, us en faig un resum:

"...no fa falta lideratge perquè qualsevol iniciativa es difon víricament per internet, cosa que fa que s'hi sumin els que hi estan d'acord i hi afegeixin aspectes de collita pròpia. Si hi hagués un comitè global de direcció només es donarien per al·ludits petits grups d'activistes. Si avui es pot parlar del naixement d'un nou moviment social d'abast global es perquè manca de lideratge o ideologia unificada ...."

"Aquest moviment en continua me­tamorfosi no es pot encasellar políticament o ideològicament. .. I per això, dia rere dia, intel·lectuals i dirigents polítics vaticinen que es disgregarà mentre es continua estenent com una taca d'oli. O be, després de reconèixer-ne de mala gana la força que té, l'acaben desdenyant perquè no té resultats concrets, perquè no s'organitza en cap projecte polític. Aques­tes actituds revelen un desconeixement de la pràctica dels movi­ments socials en la his­toria..."

"Els moviments so­cials tenen efectes polítics, freqüentment fonamentals, però no son polítics en el sentit tradicional del terme, no es refereixen a l'ocupació de l'Estat. Els moviments canvien la mentalitat de les persones i, per tant, els valors de la societat, son font de creació i canvi social."

"Les formes de transformació política ... només son eficaces si se situen fora del sistema polític per obligar-lo a canviar..."

En tot cas us recomano la lectura de l'article complet que podeu trobar aquí: Moviment i política
Ja sé que en Manolo Castells és un optimista compulsiu, però confio que aquesta vegada no confongui els desitjos amb la realitat.

Ignasi Subirats

Moment màgic a l'òpera de Roma

En Tòfol Mus m'ha fet arribar aquesta referència:
Ja sé que els que hi ha a la platea no son "un cor d'esclaus", però penso que val la pena escoltar-lo.

M'ho ha enviat una coneguda. M'ha emocionat! PATRIA MEVA TAN BELLA I MALMESA.......
Estimats amics, encara tenc els pels de punta. Tant de bo tots els Mutis de la PATRIA MEVA TAN BELLA I MALMESA...sortissin a dirigir l'escena!

El pasado 12 de marzo, Silvio Berlusconi debió enfrentarse a la realidad. Italia festejaba el 150 aniversario de su creación y en esta ocasión se representó en Roma la ópera Nabucco, de Giuseppe Verdi, dirigida por el maestro Ricardo Muti. Nabucco evoca el episodio de la esclavitud de los judíos en Babilonia,y el famoso canto "Va pensiero" es el canto del coro de esclavos oprimidos. En Italia, este canto es un símbolo de la búsqueda de la libertad (en los años en que se escribió la ópera, Italia estaba bajo el imperio de los Habsburgo).

La dignitat de la política. Homenatge a Miguel Núñez

En Josep Mª Bernat m'envia la invitació a aquest acte que es celebrarà el dia 7 de novembre, a les 7 del vespre, a l'Auditori de Barcelona.

Podeu  ampliar la informació a la pàgina web: http://ladignitatdelapolitica.net/

Ignasi Subirats

"La Historia de Fabian", realitat o llegenda?

Aquesta llegenda es una explicació del funcionament del diner i dels bancs. Es una mica complicada d’entendre. Al final hi ha aquesta afirmació que d’entrada no em creia:

Suponga que el gobierno pide prestado $10 millones a los bancos. Sólo les cuesta a los banqueros algunos cientos dólares para imprimir los fondos, y unos pocos más para hacer la contabilidad

Però la realitat es que el banc disposarà dels nostres diners dipositats, o dels que dipositarem de nou, per deixar al govern. A canvi el govern li pagarà uns interessos. Una part d’aquests interessos se’ls queda el banc i l’altre la paga a nosaltres. El banc no ha posat res.

Però encara pot ser millor per la banca: La banca pot fer servir els estalvis en comptes corrents i dipòsits que nosaltres tenim dipositats, per deixar al govern. Son diners nostres, però sap la banca que no demanarem que ens els tornin tots, (La probabilitat es de que es demani el 10 % dels diners que hi tenim confiats com estalvis).

I encara pot ser millor per la banca: Quan els proveïdors del govern acaben la feina, el govern els hi paga amb càrrec als bancs prestataris, i els proveïdors paguen als treballadors amb transferències a les seves comptes corrents dels bancs, de manera que passarà de unes comptes del mateixos bancs a la nostra compta . Part d’aquests diners seran retirats pels treballadors i part es quedaran a les comptes com estalvi, resultant al final, que part del crèdit que els bancs han deixat al govern no s’ha mogut.

Si teniu temps llegiu tota la llegenda, dons es il·lustratiu de com es va crear la moneda i de com funciona el sistema bancari.

La Historia de Fabián: Un orfebre inglés del siglo XVI. ¿Realidad o Ficción?

Esteve Pont Prat

Ferroluar: ferralla reciclada

Us recomano l'expo d'aquest escultor, està al marítim. Molt interessant, fa escultures d'animals aquàtics amb moviment a partir de ferralla reciclada: Ferroluar

Joana Valverde

16 raons per sortir al carrer el 15O

El 15 d'octubre 2011 s'ha convocat a la ciutadania de tot el planeta a manifestar pacíficament unint-se per un canvi global i alçant la veu contra la situació actual del món. Ja ens vam fer ressò de la convocatòria però, tenint en compte que els mitjans de comunicació oficials no es donen per assabentats, reproduïm els motius pels quals val la pena sortir al carrer i crear un altre món:

... jo sóc la vaca de la mala llet!

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega....

Perdoneu-me la metàfora fàcil però sembla com si en Joan Maragall estigués pensant en els polítics d'avui en dia quan va escriure La Vaca Cega a les acaballes del segle XIX.

El poeta Joan Oliver, que tota la vida va ser un indignat de debò (i amb dos pebrots), ho veia de forma diferent:

"Escuchando al juez Garzon"

Es un documental MOLT interessant. Ens alerta de que ara, en el present, la corrupció i poders fàctics, estan vencent sobre la democràcia.

Parla de pressions molt importants del poder judicial, i de pressions sobre la seva persona i família. Aberracions per fer-lo caure i per anular qualsevol que vulgui seguir un sistema judicial per trancar amb la corrupció. Sembla que no pugui passar.

Aquest link es gratis. Teniu que esperar uns segons fins que s’inicia.
Te una durada de 84 minuts.
Es va gravar el 18-12-10
Es de Isabel Coixet.
(Crec que ahir el van passa per Canal +)

http://www.butacavirtual.com/peliculas-online/escuchando-al-juez-garzon.htm

Esteve Pont Pau

Urdangarín, el rei del "pelotazo"

Que el règim imperant a Espanya es podria definir com una cleptocràcia disfressada de monarquia constitucional és una obvietat que cada dia es fa més evident. I que part d'aquesta corrupció organitzada i mafiosa emana de cercles propers al que se'n diu la Jefatura del Estado, ja no pot ser ignorat per ningú amb dos dits de seny.

Al cap de la piràmide del poder absolut, Juan Carlos I, rei d'Espanya, s'ha permès diagnosticar que als espanyols els esperen "bastants, molts" sacrificis. -Dit això, els catalans tenim ben clar que ens haurem de sacrificar el doble, tant per diners espoliats com per insults rebuts, que qualsevol mesetario-.

És curiós que qui fa aquesta anàlisi tan lúcida sigui un personatge que, des que el dictador Franco el va nomenar hereu polític, ha acumulat una fortuna estimada de més de 1790 milions d'euros segons la prestigiosa revista Forbes. Queda doncs ben clar que els borbons no patiran la crisi, almenys econòmicament.

La memòria del fang

Aquí podeu veure la intervenció d'en Ramon Rull al col·loqui dedicat al 40 aniversari de les inundacions a Cornellà de Llobregat:



Aquí podeu veure la intervenció d'en Manuel Campo:

http://youtu.be/7RqgX75XOdE

I aquí, la d'en Joan Tardà:

http://youtu.be/QDxSSFDx6D0

Spain’s secret conflict

Si podeu mireu aquest documental fet per en Gary, periodista i professor d’anglès del BAI Mataró, sobre la realitat catalana, dura uns 40 min. però és molt bo.
Àngels Soler

La riuada de 1971

En Ramon Rull ens convida a l'exposició sobre la riuada de 1971 a Cornellà i les mogudes posteriors.

Com tenim les institucions de justícia?

Els experts deurien d’analitzar la base jurídica de tots els estadis de l’estructura de justícia.

• Actualment, les institucions de justícia, (i les persones que les formen), tenen la suficient vàlua per el poder que se’ls ha atorgat?.
• Cóm deuríem de mesurar aquesta vàlua, per que les institucions tinguin la deguda qualitat i imparcialitat?
• La independència del poder judicial assegura la seva imparcialitat i qualitat?. (Es obvi que no es suficient, que calen més condicionants)
• L’organització interna del poder judicial garanteix que siguin imparcials i que no hi tinguin cabuda tendències que queden fora de la democràcia?. (Sembla que no)
• Quin ha estat el procés per el qual han arribat, (o s’han mantingut), les actuals estructures?. Hi ha participat la societat civil?
• Ha estat adient que la democràcia hagi confiat en aquestes estructures?. Han seguit tal como ho feien en el anterior regim, o si més no, sense el condicionant de que responguin a un “Sistema democràtic”, (difícil de definir per mi), però que caldria establir per un consens més representatiu de la societat civil, a la que tenen que emparar, a la que tenen que aplicar la “Justícia”

La societat tenim l’obligació de vetllar per la qualitat de les estructures judicials, i no solsament per els últims afers, sinó per molts afers de la vida quotidiana, tant civils, mercantils, penals i polítics.

Darrerament veiem sentències escandaloses d’afers econòmics i altres, que no tenen cap problema en que es publiquin, perquè tal com estan estructurats, no hi ha ningú que els pugui qüestionar.

Una demostració clara va ser el rebuig del Estatut per el Constitucional. El govern central els va obeir, cedint el poder que els vam donar la població civil. A les hores potser caldria elegir al Constitucional, envers d’elegir al govern?. Alguna cosa estem fent malament i girem la cara per no enfrontar-nos amb el problema.

Cal denunciar la seva poca qualitat i representativitat. (No sempre, ni tothom, però Déu n’hi do)

Cal posar en dubte el poder que actualment els hi atorguem i que assumim.

Per mi se’n fa estrany l’acatament que fem a les cúpules de la justícia, tot i els grans dubtes sobre la seva qualitat i imparcialitat. Els estem divinitzant.

Opino que caldria delegar en experts, per proposar un canvi i un seguiment de la qualitat de la justícia, que garanteixin el seu servei a la societat.

Esteve Pont Prat

En suport a la dignitat de la indignació

Presentació del manifest sobre la dignitat dels indignats (18 de juny de 2011) from pep domenech on http://vimeo.com/

Molt interessant les intervencions d'en Jordi Borja i la Gabriela Serra sobre la violència, sobre ordre/desordre i sobre la por dels polítics. Val la pena escoltar els quaranta minuts complets.

S'ha obert una pàgina Web per recollir adhesions al Manifest: http://suportindignats.blogspot.com/

Ignasi Subirats

Carles Navales

Ahir ens arribava la notícia de la mort sobtada de l'amic Carles Navales, personatge central del moviment sindical al Baix Llobregat els anys finals de la dictadura.

Hicimos lo que pudimos era la frase que encapçalava les notes que ell mateix va escriure per l'arxiu de la "Memòria històrica del Baix Llobregat", i les acabava amb Ojalá no vuelvan nunca aquellos tiempos felices que pasamos en la miseria, no puc trobar millors paraules d'homenatge per en Carles.

Podeu trobar informació complerta a la web de l'Andrés Sanchez Vega:
Un sindicalista amante del cine

I aquí trobareu l'article que li dedica en Nani Riera: El noi de vidre

Ignasi Subirats

De la indignació a la revolta

Pels que ja tenim uns quants anys el 15 de juny és una jornada especial: les eleccions de 15J del 1977 van obrir el procés de la Transició, ¿serà el 15J del 2011 també un començament?

S'ha traspassat uns línia vermella...
Estic d'acord amb el president Mas. Mentre els acampats a les Places podien ser presentats com uns maniàtics de les assembles, com plantadors de tomaqueres o organitzadors de cursos de Ioga era molt fàcil menystenir-los i mirar cap una altra banda. Ahir, els indignats van posar el dit a la nafra i als parlamentaris (a tots sense excepció) els hi van tremolar les cames.

Jurassic Park o la Academia de la Historia

En Joaquim Prats es Doctor en Història Moderna. Catedràtic de la Universitat de Barcelona i està especialitzat en Didàctica de la Història, en l'estudi dels sistemes educatius i en història de les universitats.

Al seu bloc publica un article molt interessant sobre la "Academia de la Historia":
Jurassic Park o la Academia de la Historia

Frederic Girós

Manifest d'uns economistes consternats

No acabo d'entendre l'èxit del fulletó "Indigneu-vos" d'Stéphane Hessel. Em sembla que el millor que té és el títol, amb tot el respecte per la trajectòria personal de l'autor.

Molt més interessant es aquest "Manifeste d’économistes atterrés" publicat l'any passat per quatre economistes francesos (jo traduiria atterrés per consternats o aclaparats, millor que el aterrados castellà).

És un  escrit curt i entenedor pels neòfits que desmunta el discurs dominant sobre com sortir de la crisis i denuncia la deriva antidemocràtica de la Unió Europea, sotmesa a l'imperi dels mercats financers.

Carta de Barcelona: Elecciones y campamentos en las plazas

Us recomano la lectura d'aquest article d'en Jordi Borja publicat a La Factoria sobre el 15M. Molt aclaridor.

Elecciones y campamentos en las plazas

L'article acaba dient:

" En consecuencia: volver a empezar. Es lo que emerge de las actuales movilizaciones. Construir desde las redes sociales y desde las plazas asamblearias, agregar objetivos y demandas y promover acciones descentralizadas, asumir la diversidad de movimientos y desarrollar gradualmente una alternativa política. La actual crisis es reveladora de que el mundo actual nos lleva a múltiples catástrofes. No podemos esperar que las instituciones y partidos cómplices, por acción o por omisión, de esta situación puedan ahora entenderla, enfrentarse a ella y proponer una alternativa...( )...es probable que los movimientos actuales vivan un reflujo en las próximas semanas aunque emergerán momentos fuertes de nuevo. Pero se respira otro aire en la calle, las plazas han sido un escenario de “socialización política” masiva. Volverán pronto las acampadas, las manifestaciones y las campañas, las redes llamarán a rebato, aparecerán iniciativas innovadoras y formas de protesta originales. Volverán o como dirían en Argentina “volveremos y seremos millones”."

Aquí podeu escoltar una entrevista a COM Ràdio on en Jordi parla de l'article:
Jordi Borja parla de les acampades


Ignasi Subirats

Les intervencions militars no són la solució

Algunes vegades a mi em costa defensar que la intervenció militar mai es necessària, sobretot ara a Líbia i en el seu dia als Balcans.

En l’arxiu adjunt, els de Fundació per la Pau, fan una reflexió que ajuda a seguir afirmant que les intervencions militars no son la solució: Quan farem les coses bé? 

Esteve Pont Pau

Fi de curs al Piccolo BCN

Enrica Soldevila ens convida al final de curs de IL PICCOLO BCN

Alguns motius per la indignació

En Narcís Clapés m'envia un quants motius per indignar-se (encara més):

Carod Rovira nou assessor del Hospital de Santa Tecla amb una Nòmina de 6000€
El sindicat UGT ha retret a la Xarxa Social i Sanitària Santa Tecla de Tarragona haver fitxat com a assessor a

Manuel Castells: 'Porucs de tot el món, uniu-vos a la xarxa'

Dóna suport a les acampades en una intervenció sobre comunicació, poder i democràcia · Us l'oferim íntegra

El sociòleg Manuel Castells, catedràtic de la Universitat de Berkeley (Califòrnia) i investigador de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), considera que cal superar la por per començar a ser persones i començar a bastir una nova democràcia, posem per cas. En una intervenció en la plaça de Catalunya (vegeu-ne un fragment i també íntegra), va donar suport a les acampades que es succeeixen a totel món i va enumerar les condicions necessàries per a aconseguir un canvi democràtic real.

Va reivindicar la lentitud d'aquests processos i va demanar tranquil·litat als acampats. 'Anem a poc a poc perquè anem lluny', va dir, i va advocar per la no violència. 'Quan els poders fàctics s'adonin que la cosa és seriosa, cosa que de moment no s'acaben de creure, reaccionaran; i probablement ho faran de manera violenta', va dir, i va demanar de respondre sense cap mena de violència. Per fer això cal molt coratge, va dir, perquè els porucs responen a la violència amb violència. 'Sense por i sense violència tot és possible', va concloure. Va demanar una nova llei electoral i un accés lliure i universal a internet i a la informació transparent, com a dret fonamental. I va reblar, al final: 'porucs d'arreu del món uniu-vos els uns als altres a la xarxa, enxarxaus-vos; i potser d'aquesta xaarxa, d'aquest embolic, en neixin els fruits d'una nova democràcia, encara per invertar'.

Podeis ver los videos de su intervención aqui.

Andrés Sánchez Vega

De la burbuja inmobiliaria a la crisis

Andrés Sánchez Vega

El futur és ara a la Plaça Catalunya

No m'agrada posar-me transcendent però no puc deixar de pensar que estem contemplant el fet polític més important dels trenta anys que portem de democràcia. Com deia la cançó d'en Carlos Puebla, "llegó el comandante y mandó parar".

No està clar si tot acabarà en una flamarada d'indignació o si la revolta tindrà continuïtat i acabarà en una revolució amb efectes polítics. Tan se val, les acampades han posat sobre la taula quatre veritats essencials, tots han (hem) quedat retratats i ara tothom sap que l'Emperador va despullat. Aquest fet és irreversible.

És sorprenent la capacitat d'organització i la maduresa del moviment per més que alguna premsa s'entesti en qualificar-los d'antipolítics. La prohibició de la junta electoral sols aconseguirà donar més empenta al moviment

Les coses van molt de pressa i les notícies s'acumulen, us passo alguns links i documents que he trobat interessants:

Mouseland o el pais dels ratolins

En Fritz Giros m'envia aquesta referència:

Fábula política difundida por Tommy Douglas, prominente activista y político, elegido en 2004 como "El canadiense más grande de todos los tiempos". Reconocido como padre del paso del sistema de salud canadiense al modelo de Asistencia sanitaria universal.

La revolució ètica arriba a les ciutats espanyoles?

No sé que en penseu, però a mi m'ha sorprès l'èxit de les manifestacions del diumenge a una seixantena de ciutats espanyoles. Podeu llegir el seu manifest aquí: Democràcia real ja! on diuen algunes veritats amb les que hi estic força d'acord.

"Som persones normals i corrents...Uns ens considerem més progressistes, d’altres més conservadors. Uns som creients, d’altres no. Uns tenim ideologies ben definides, d’altres ens considerem apolítics. Però tots estem amoïnats i indignats pel panorama polític, econòmic i social que veiem al nostre voltant, per la corrupció dels polítics, empresaris, banquers… per la indefensió del ciutadà ras."

Aquesta és la seva pàgina web: www.democraciarealya.es
I aquesta la pàgina a Facebook: www.facebook.com/democraciarealya


No els veig gaire lluny del que en Lluís Crespo definia a: Egipte i la revolució ètica

En pocs dies han passat de 40.000 seguidors a Facebook a més de 61.000 i com a mínim han aconseguit introduir un element d'interès enmig d'una campanya electoral insuportable...

Ignasi Subirats