No acabo d'estar d'acord amb l'article d'en Carles Navales sobre els referèndums del 13 de Desembre(La Factoria). Es veritat gran part del que hi diu en Carles i també el que comenta en López Bulla, però em sembla que darrerament estan apareixent noves realitats en l'escena política catalana que cal incorporar a l'anàlisi.
D'un banda hi ha l'independentisme radical fragmentat en diverses organitzacions polítiques: Endavant, Maulets, MDT etc. però que comparteixen plataformes comunes com les C.U.P. o la revista l'Accent. Aquesta gent no son els tontaines amb barretina de "La Crida..." o de " La Flama...". Mes aviat em recorden, i salvant les distàncies, per programa, base social, estil de treball etc., las "Comisiones de barrios i fábricas" amb la diferència, gens trivial, que als anys setanta teníem l'antifranquisme com a marc ideològic de referencia i ara tenen l'independentisme. Cal que recordem l'anàlisi que fèiem del franquisme (i perdoneu-me el llenguatge anacrònic) com l'eina d'articulació política de les "classes dominants". Avui, el poder de les "classes dominants" s'articula a través de la monarquia, el control de les institucions autonòmiques i la interpretació en clau espanyolista del pacte constitucional. Per tant, una política que avui es vulgui definir com a "revolucionaria" ha de ser anti-monàrquica, anti-espanyolista i anti-autonomista. No dic que aquest grups tinguin un discurs gaire coherent, però caldria observar-los amb atenció encara que només fos perquè son la plataforma d'entrada a la política del joves menors de 30 anys.
Després hi han els independentistes "pijo-liberals" que van des dels sectors més soberanistes de Convergència a personalitats folklòriques com en Laporta o en Sala-Martin. Son professionals lliberals d'èxit o empresaris del sector de la nova economia molt ben lligats amb el capitalisme global i amb el liberalisme radical com a ideologia. No tenen gaire a veure amb la base social del pujolisme ni amb la "Catalunya carlista", son urbans i cosmopolites i tenen moltes ganes de manar. Es cert que el seu principal problema es el xoc de personalismes però, poca broma, fa uns anys ningú donava un duro per L'Elefant Blau davant una candidatura "seriosa" i amb ample recolzament com la d'en Lluís Bassat i, no tant sols van guanyar les eleccions, sinó que han presidit el millor Barça de la història...
Bé, més que "las discrepancias están destrozando al nacionalismo catalán" el que podem dir es que l'univers nacionalista està en re-estructuració i veurem en els mesos que queden fins les eleccions al Parlament, com aquestes tendències de fons s'articulen políticament (si poden).
De tot això, ¿que en pensa el Catalanisme d'esquerres o els Federalistes conseqüents? dons podem dir que "no están ni se les espera" i aquesta crec que es la dada principal de la actual situació. Podem fer sumes i restes i creure'ns que el 73% de la població esta d'acord amb el marc constitucional però mes valdria que no amaguéssim el cap sota l'ala, el catalanisme d'esquerres i el federalisme conseqüent han desaparegut del mapa polític des del final de la transició, però d'això ja en parlarem un altre dia.
Ignasi Subirats
3 comentaris >>>:
Hola Ignaci,
Felicidades por tu iniciativa de crear este blog. Lo siento por el sector restauración facturarán algunos carajillos menos si nos
comunicamos a través de Internet. No sé si aceptas comentarios en castellano, pero sintiéndolo mucho es el idioma en que pienso y sueño.
Yo felicité a Navales por su artículo La Catalunya del NO. Es interesante estudiar el movimiento independentista. No creo que tenga
nada que ver con el movimiento obrero, ni con el de barrios de los años 70-80. Nosotros nos movíamos empujados por unas necesidades vitales,
liderábamos el movimiento de una clase social que quería progresar. Los humos de LA FORSA llevaban materias metálicas micrométricas suspendidas de las fundiciones, esos humos los respiramos todos, yo había visto la sangre que tosían algunos niños del barrio. Esa era nuestra razón para organizarnos. Igual que las inundaciones, centenares de viviendas arrasadas en las plantas bajas de Almeda, miles de vidas amenazadas por el río. Todos los problemas reales tenían un denominador común, vivíamos en un barrio de inmigrantes castigado y abandonado. Luego llegaron las teorías y las ideologías, pero hubo un origen: las clases sociales, entonces habitaban en distintos territorios y facilitaban movimientos de barrios. No he oído a ningún independentista hablar de clases sociales, ni del mileurismo, ni del setencientos eurismo. No he oído que este movimiento tenga un modelo de sociedad. Si en algún momento hay independencia: ¿Será una sociedad socialista? ¿Comunista? ¿Capitalista? ¿se recibirán cadenas de televisión españolas? o TV3-TV3 (recordemos que el último mes de enero con libre elección de canal, TV3 ha captado tan solo un 13% de la audiencia). El independentismo en Cataluña es un movimiento interclasista y nacionalista (nosotros eramos de clase e internacionalistas), entre sus iconos conviven Laportas, Millets, Montulls, Carods y también gente honesta, corriente y alternativa. Los más militantes se identifican por criticar a la primera o segunda frase a los españoles o a los madrileños. La verdad, me parece bastante penoso ser anti-español o ser anti-catalán. Yo me considero una persona global, me encanta la gente de muchos lugares: españoles, catalanes, portugueses, rusos, búlgaros,
thailandesas, americanos, incluso argentinos... La nacionalidad no es un parámetro de discriminación para mi. La mejor definición de las banderas, como decía Ramón Rull, es la francesa: Drapeau. El TODO POR
LA PATRIA ya debe de estar registrado, no sustituyamos el tricornio por la barretina. Firmado: Luis Campo
Quan vaig fer la comparació entre alguns "indepes" i les comissions de barri ja era conscient que la idea era provocadora, però la meva intenció no era "épater les bourgeois". Tinc la sensació que la gent que venim d'una certa tradició d'esquerres ens costa d'entendre l'univers nacionalista, que es molt més complexe del que pensem. La realitat social i política ha canviat i nosaltres estem fent servir les mateixes idees des de fa més de trenta anys. Estan molt be les preguntes que et fas al teu comentari, a mi el tema també em provoca un seguit de preguntes per les que no tinc resposta: ¿perquè l'independentisme s'ha convertit en la única opció dels joves que avui s'interessen per la política radical?,¿hi ha un independentisme d'esquerres?,¿on està el catalanisme d'esquerres que havíem defensat els anys setanta com a model de país?, ¿es possible avui una Espanya federal?, ¿es desitjable?, ¿continuem creient en la validesa del pacte constitucional?... i tantes d'altres. Haurem de continuar la discussió.
Be, jo noc ni de bon tros tant bon escriptor com vosaltres, però crec que el independentisme es un sentiment promogut per la sensació dels últims anys viscuts, en que no hi ha cap partit que ens representi, primer varem tenir l’Aznar que es va dedicar a reduir sistemàticament a reduir les inversions a Catalunya i a incentivar la des ubicació de les empreses cap a Madrid (suposo que va agafar l’exemple Francès a la Catalunya Nord). Desprès va arribar l’anyorada esquerra, però hem tingut la mala pata de que en Zapatero no en dona una de dret o potser no es sap vendre prou. Per a mi el problema sempre ha estat econòmic, lamentablement la nostre societat de benestar tant sols busca diners i alguns dels nostres polítics també. Si no es fa un esforç real d’explicar els avenços i de captar a la gent jove amb propostes reals i properes a ells, ens podríem trobar amb un altre dictador i francament llavors sol ens quedarà la frase “apaga y vamonos”, i no valdrà dir que no ens varem donar conta de que la societat es queixava, ¿potser haurem de votar tots en blanc per forçar als polítics a reaccionar?
Publica un comentari a l'entrada
Si us plau, signeu els comentaris.
Obriu la llista Comenta com a i seleccioneu Nom/URL
El Nom és imprescindible, el camp URL podeu deixar-lo en blanc.
Un cop entrat el comentari no us oblideu de prémer el boto Publica