Seductors, il·lustrats i visionaris

 

El darrer llibre d'en Castellet (Seductors, il·lustrats i visionaris. J.M. Castellet. Edicions 62 ) es bastant interessant. Com diu a les guardes "...ens ofereix una visió personal de sis personatges, tots amics personals i companys d'aventura literària o cultural (...) en els temps adversos de la dictadura."

Però el llibre és molt més que això, en Castellet es molt "puta" (o, més ben dit, molt savi) i amb un llenguatge planer, tot explicant anècdotes en aparença intranscendents,  proposa una interessant reflexió del paper de la cultura i els intel·lectuals.



A la base de tot el llibre hi ha la concepció de la cultura, no com un exercici reservat a una elit separada del reste dels mortals, sinó com el lloc on les societats reflexionen i es comprenen a si mateixes. Com diu a les pàgines dedicades a en Comín, "la cultura (...) es l'única que pot comprendre des de la religió a la política, passant per l'economia i la lluita de classes, al costat del que es consideren habitualment fenòmens culturals específics com els de la creació artística. El discurs cultural, entès d'aquesta manera, adquireix el sentit «comunitari» que va omplir la vida de l'Alfons: ho abraça tot i ens implica a tots..."  Per tant, la reflexió cultural es col·lectiva (sota la inspiració dels intel·lectuals)  i independent (vegeu les referències a en Lister, plenes d'humor, i els desacords de l'autor amb en Sacristan)

Els sis personatges que ens proposa en Castellet son també sis models diferents de la relació dels intel·lectuals amb el reste de la societat. Uns s'ens apareixen com a seductors, a d'altres els admirem com a il·lustrats, i els visionaris ens dibuixen el futur. Però tots ells comparteixen el compromís amb el present i la voluntat pedagògica.

A la tria d'en Castellet (Sacristán, Barral, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Comín, Terenci) hi podríem afegir una llarga llista de personatges que, als anys seixanta i setanta del segle passat, ens van ajudar a comprendre la realitat i a dibuixar el futur que volíem per quan s'acabés la dictadura:  Benet, Candel, Cirici Pellicer, Mª Aurèlia Campmany, Montserrat Roig, Vazquez Montalban, Sole Tura, Espriu, Pere Quart i tants d'altres que, des de posicions diferents, van ser per tots nosaltres els punts de referencia en mig del caos de la Transició.

I, avui, ¿on son els intel·lectuals? Els mitjans de comunicació estan plens d'opinadors,  "petits-maitres", tertulians... però, intel·lectuals...? i així ens va, tenim una societat desorientada, tova, sense nord. Ens queixem dels polítics que tenim, però el problema em sembla que es molt més de fons. El que més trobo a faltar es una reflexió independent, global i valenta, sobre aquest país banal que on ens ha tocat viure.

O potser no. Potser les coses no son com les veig des del marge. Potser estic magnificat un passat que no va ser com l'imagino. Potser estic "out". Potser el ressentiment m'impedeix comprendre que avui sí que hi han nous intel·lectuals, que en Joel Joan es la referència que ens guiarà en aquest temps de confusió, que la saviesa de la Mª Aurèlia i la valentia de la Montserrat Roig s'encarnen avui en la Rahola, que en Monzo es la viva imatge d'en Pere Quart o d'en Calders, que el periodisme critic d'en Manolo Vazquez i d'en Martí Gómez esta avui superat per la ploma brillant d'en Marc Alvaro....(arribat a aquest punt, una esgarrifança de pànic em recorre la espinada...)

Us proposo un petit joc, ¿perquè no m'envieu una llista amb les quatre o cinc personalitats que considereu que, avui, caldria tenir en compte?. La gent que, de quan en quan, treu un article interessant, o un llibre, o de qui sentiu les opinions més assenyades.... Començo jo mateix: Portabella, Antoni Puigverd, Manolo Castells, Jordi Borja, Gregorio Moran...

Podeu repetir noms,  així podríem fer un petit "hit pareid" de la cultureta...

Ignasi Subirats