Llums i ombres de l'urbanisme de Barcelona

El dijous 14 d'octubre a les 19h, en Jordi Borja parla del seu darrer llibre a la Biblioteca Fuster de la plaça Lesseps.

En aquest llibre en Jordi fa un balanç de la transformació urbanística de Barcelona durant els trenta anys de democràcia.

Com a tast us resumeixo el programa de futur que proposa per a la ciutat al final del llibre, el trobo molt interessant:




Set línies de reflexió i actuació

Per acabar aquesta reflexió, ens permetem apuntar set línies de pensament i d'actuació destinades a desenvolupar estratègies urbanes per a la ciutat del segle XXI que serveixin a Barcelona i es puguin també tenir en compte en les polítiques d'altres ciutats.

Un. Radicalitzar la crítica a les realitats urbanes mes visibles i que representen l'anti-ciutat democràtica, els murs físics i simbòlics, les arquitectures objecte ostentoses i indiferents a l'entorn, els espais públics privatitzats o excloents, les operacions urbanes costoses que constitueixen enclavaments, els desenvolupaments desconnectats de la ciutat compacta, les vies que fragmenten els teixits urbans, tot el que signifiqui exclusió social o augmenti la desigualtat urbana...

Dos. Denunciar les ideologies que son el discurs que acompanya aquestes actuacions: la por dels altres, l'exaltació de la distinció elitista, la legitimació per la regla del tot mercat i del negoci urbà, la coartada de la «competitivitat» en un món global per justificar les operacions costoses que creen objectes o enclavaments, considerar inevitable la corrupció com mal menor i l'especulació com a natural en la vida econòmica. Un govern democràtic de la ciutat hauria de declarar nul·la la sinistra ordenança del civisme.

Tres. Valorar, defensar i exigir l'espai públic com la dimensió essencial de la ciutat, com l'instrument que pot proporcionar salari indirecte i promoure la integració social. Impedir que s'especialitzi, que sigui excloent o separador; reivindicar la seva qualitat formal i material, promoure la publificació i la polivalència d'espais oberts o tancats, susceptibles d'usos col·lectius diversos (equipaments públics i privats, campus o parcs adscrits a usos específics), conquerir espais vacants per a usos efímers o com a zones de transició entre el públic i el privat. Un govern democràtic de la ciutat, en el marc de l'Any Cerdà, hauria de proclamar la prioritat del carrer com a espai públic i aplicar una norma que establís que la superfície de les voreres ha de ser sempre superior a la de la destinada a la circulació rodada. En el cas de les vies «semi-rápides» (segregades), el 50% de la superfície s'hauria de destinar al transport públic.

Quart. Posar en qüestió la concepció totalitària de la propietat privada del sol i d'altres béns bàsics (aigua, energia). El valor del sol rústic quan adquireix qualitat d'urbanitzable no pot generar un benefici al propietari expectant. ... En el cas de Barcelona i de Catalunya, podem recordar positivament els decrets del 1937 de municipalització del sol urbà i de col·lectivització de les empreses de la construcció. Peró plans i projectes han de donar, avui, una resposta innovadora als nous desafiaments socials i ambientals, «l'hiperdesenvolupisme» que avui no es ni viable materialment, ni acceptable moralment. L'austeritat i la recuperació dels recursos bàsics contra el malbaratament, les energies toves per substituir les que estan en via d'esgotament i l'aposta per la qualitat de vida de tots i la reducció de les desigualtats socials son avui imperatius urbans. La fiscalitat i el planejament haurien de permetre recuperar les plusvàlues urbanes en un 90%....

Cinquè. Recuperar i desenvolupar la memòria del planejament de la Barcelona preolímpica. Partir de legislacions clares que ofereixin una panòplia d'instruments legals, vincular plans i projectes en un sol concepte-acció a partir d'un programa polític que permeti desenvolupaments integrals localitzats. Fer de la política d'habitatge, en la línia pretesa per la llei del dret a l'habitatge (especialment en la seva versió inicial) un element fonamental de plans i projectes que garanteixin una oferta d'habitatge assequible a tots els nivells d'ingressos a totes les zones de la ciutat. El dret a l'habitatge requereix altres drets complementaris com la mobilitat universal, la centralitat pròxima i la qualitat de l'espai públic. Un govern democràtic de la ciutat ha d'utilitzar les possibilitats (incomprensiblement disminuïdes respecte al projecte inicial) de la llei del dret a l'habitatge per imposar gradualment que en totes les àrees de la ciutat hi hagi més del 50 % d'habitatge protegit i social i que tots els ciutadans tinguin accés al transport públic a una distancia inferior a 300 metres.

Sisè. Promoure un moviment de reforma institucional que reorganitzi les administracions territorials per àrees i programes integrals trencant la segmentació actual per sectors especialitzats vinculats a corporacions professionals burocratitzades. Sobre aquesta base pot desenvolupar-se una relació amb la ciutadania més participativa, en la línia de la democràcia deliberativa. Les ciutats compactes plurimunicipals, com l'aglomeració barcelonina mal anomenada àrea metropolitana, requereixen un govern representatiu sense perjudici de la descentralització per districtes i/o municipis. La regió metropolitana, en canvi, ha «d'inventar» una governabilitat inter-institucional entre Generalitat i governs locals, basada en el planejament estratègic, els programes concertats, els serveis compartits i les relacions contractuals....

Setè. El dret a la ciutat es avui el concepte integrador dels drets ciutadans renovats i la base d'exigència en un marc democràtic. Les institucions només rebran el títol i el respecte que se'ls deu en democràcia si, a mes de procedir d'eleccions lliures la seva dimensió formal, actuen mitjançant polítiques que desenvolupin i facin possible els drets dels ciutadans. Aquesta dimensió material de la democràcia es almenys tan important com la formal. Avui els drets ciutadans que corresponen al nostre moment històric van molt mes enllà en concreció i extensió dels que s'inclouen en el marc politico-jurídic, encara que poden considerar-se que es deriven dels drets mes abstractes de la Constitució i l'Estatut: dret a la mobilitat, al lloc, a l'espai públic, a la centralitat, a la igualtat de drets de tots els habitants, a la formació continuada, al salari ciutadà, etc. Les polítiques públiques solament son legitimes si fan efectius aquests drets o progressen en aquesta direcció; per exemple, si redueixen la desigualtat social. Quan no es així en una democràcia els governs deixen de ser legítims. El govern democràtic de la ciutat hauria d'estimular el desenvolupament polític del concepte de dret de la ciutat i fer-ne el seu principi fonamental.

Barcelona, que va ser una ciutat d'anomenada des del segle XIX per les seves lluites socials, el seu avantguardisme cultural, la seva capacitat d'innovació política i les seves contribucions teòriques i practiques al progrés de l'urbanisme democràtic, està en condicions de tornar a ser un referent. Peró no ho serà si pretén únicament reproduir i ampliar el que va fer en el passat recent, i tampoc si es tanca en ella mateixa amb la vana il·lusió de «globalitzar-se des del seu petit lloc al món». Proposem aquests set punts per al debat ciutadà.

Jordi Borja