L'actual conjuntura econòmica que s'està patint arreu i amb més intensitat a casa nostra no es casual sinó causal. Causal per que té unes causes concretes i per que ve avalada per l'oligarquia econòmica mundial que arrel de la caiguda del comunisme soviètic, provocat per una pèssima praxis dels seus dirigents i amb l'assedi constant del gran capital, s'han convertit en amos, el terme s'ha d'emplear pejorativament, de tot el mon occidental. Aquests nous neo-feudals del segle XXI comencen la fabricació en serie del home robot, estigmatitzat per la sacralitat del treball, que cada vegada serà menys contractual i més santificat, i estimulats pel marketing del millor i el més fort per aguantar el treball que augmenti la producció, al temps que se'ls inculca subliminalment la necessitat del consum que acabi amb els stocks produïts per la mateixa producció, en benefici, no pas del país que viuen i d'ells mateixos, sinó de les butxaques alienes a tota millora social.
Ells poden fer i desfer governs amb inpunitat i a traves dels governs comprar i vendre voluntats. Deia Marx que l'estat es l'instrument del capital per manar i es demostra que tenia raò. Es colosal, peró, que en plé segle XXI parlem d'una filosofia del XIX. Que Pasa?. Es que el marxisme no ha estat mai ben interpretat?. Es que haurem de redescubrir a Marx amb estudis més profunds que els que alehores es varen fer?
Em confesso anticomunista per la visió i interpretació, al meu parer erronia, de Marx per part de Lenin i els seus bolchevics peró en qualsevol cas caldria que l'esquerra europea comences a fer quelcom sobre aquest tema.
Desconec en aquets moments politics si l'esquerra europea i l'esquerra espanyola tenen quelcom en comú i desitgeria que no fos aixi per que el PSOE ja des de el seu congrés de Suresnnes va deixar enrera, potser amb l'empenteta de la CIA americana, qualsevol relació o reinterpretació del marxisme. De fet es el socialisme espanyol, vergonya de Pablo Iglesias, el que inventa el lema del final del proletariat, fà creure al obrer que ja es com els de clase mitja i aquests com els de clase alta en concordancia amb els neo-liberals americans. Tots som iguals. Tots podem anar de vacances a Honolulu. Uns amb jet privat i la butxaca plena i els altres en clase " bussines" i un credit a dotze mesos amb interesos a pagar als bancs del capital.
Es per tot el que he dit que crec que la crisi pot ser tan economica com politica i hem de començar a prescindir, crec jo, de la partitocracia dominant per anar a l'autentica democracia mitjançant institucions civiques i cooperatives agraries i de comerciants petits i crear, entre tots, una autentica resistencia pasiva que aniquili de soc arrel la prepotencia oligarqica. Aixó no es gens fácil, pero tampoc s'ha de pensar en que és utopic. Prometo seguir parlant d'aquest tema i una altre molt candent per a Catalunya com es la nova Espanya que el PSOE i el PP pensen crear a traves dels seus amics i protegits del TC.
Miquel Bacardit
1 comentaris >>>:
Molt d’acord amb Miquel Barcardit, sobre la crisis política, i també molt d’acord amb el final: “.... hem de començar a prescindir, crec jo, de la partitocracia dominant per anar a l’autentica democràcia mitjançant institucions cíviques ..... Aixó no es gens fácil, pero tampoc s'ha de pensar en que és utopic”
Una vegada més, insisteixo en que els mitjans de comunicació, (dominats per el poder financer i polític), tenen una velocitat molt més gran de alienació, que no pas totes les institucions cíviques en conscienciar.
Així dons, la meva opinió es la d’una xarxa de líders, nascuts de la base de les institucions cíviques, (Però preparats. Hagin passat, o no, per la universitat), que utilitzin els mateixos mitjans, les mateixes tècniques, etc., que utilitzen els grups actuals de poder, introduint-se en les organitzacions que son decisives: Universitats, empreses, institucions, mitjans de comunicació, etc.... Una organització recolzada per la base social i que tingui com a finalitat última, el que tots puguem creixa com a persones.
Cal que no oblidem que el fet de ser obrer assalariat, emigrant, o qualsevol altre situació de marginació, no es sinònim de persona conscienciada, (“d’esquerres”). Aquesta consideració que es trivial, sovint la oblidem quan organitzem associacions. Jo que sempre he treballat entre obrés metal•lúrgics, puc constatar que la majoria tenen una mentalitat burgesa. Si tinguessin oportunitat de poder-ho ser, o serien en més contundència que altres empresaris, (Com realment succeeix quan s’esdevenen propietaris)
Clar que potser no en tingut mai oportunitats de reflexió social, que sempre els seus imputs han estat del tipus “Lluita per viure bé tu”, “Sigues millor que els altres”, “Triomfa el que es capaç de imposar-se sobre els altres”, “Si no tens diner, no ets ningú” ...), però sovint també han tingut els mateixos imputs, molts dirigents d’empreses, molts universitaris, científics, ...., els que ens dirigeixen a molts nivells.
Cal que no oblidem que una persona amb un gran grau de coneixement sobre una matèria i de la seva implicació en el entorn, (amb molta saviesa), pot desenvolupar millor un lideratge. La incapacitat dels temeraris que actualment ens dirigeixen, no fan més que espatllar el que altres fan. Cal evitar-los i aprendre de no ser com ells. No es suficient tenir consciencia social. O potser millor: Per una bona consciencia social, cal tenir coneixements, (Saviesa)
Respecte a la interpretació que va fer el comunisme, de Marx, va passar el que sempre passa quan ens acomodem: Qualsevol revolució, qualsevol empresa, (en el sentit ampli d’un col•lectiu que empren una tasca per arribar a un objectiu), per que es mantingui, es necessari una lluita constant, en el sentit de treballar-ho individualment i com a grup, que es mantingui viu. En el moment que es creen líders suprems, que s’estableixen uns poders, que es creiem que ho tenim consolidat, quan entren els mediocres dins del poder, quan ens creiem que el nostre sistema es el millor i es el que tenim que imposar, ...., es quan comença la decadència de qualsevol empresa, revolució, o sistema social.
Quan el comunisme va aplicar les teories de Marx , potser van ometre la consideració dels entorns: La finalitat última dels obrers, (de les persones), es gaudir dins del entorn social i l’entorn natural. Per això es necessari omplir-se de coneixements, ser respectuós amb els altres, (El comunisme ho va interpretar a nivell social i econòmic, però potser no suficient a nivell individual), i en el meu entendre, també es va oblidar del medi ambient i de tota la filosofia de vida i implicacions socials i econòmiques que representa. Aquests dos aspectes: L’oblit del individu i el medi ambient, van restar prestigi al comunisme, però en el meu entendre, el que va ser decisiu per ensorrar-se a sí mateixos, va ser la substitució de la consciencia i responsabilitat individual, per l’oligarquia de l’estat.
Salutacions.
Esteve Pont Pau
Publica un comentari a l'entrada
Si us plau, signeu els comentaris.
Obriu la llista Comenta com a i seleccioneu Nom/URL
El Nom és imprescindible, el camp URL podeu deixar-lo en blanc.
Un cop entrat el comentari no us oblideu de prémer el boto Publica