dijous, 26 d’agost del 2010

Independències... (1)

Abans que s'acabi el període de tranquil·litat que han imposat les vacances i comenci el guirigall de la campanya electoral, m'agradaria comentar-vos algunes idees i fets que m'han cridat l'atenció entre les moltes reaccions a la sentència de l'Estatut.

¿Necessitem un estat?
En Lluís Crespo, al seu blog Vivere Civile respon a aquesta pregunta de la següent manera: "No ens trobem davant d'una qüestió nacional de caire romàntic com en el segle XIX i començaments del XX, ara reivindiquem un estat no per ser una nació sinó per avançar en la construcció del país i en el seu benestar i prosperitat, per no quedar endarrerits respecte a Europa i al món contemporani, i això és una reivindicació que recau sobre tots els ciutadans de Catalunya, no simplement als qui es consideren nacionalistes o catalanistes. La Catalunya moderna necessita un estat propi perquè l'estat espanyol bloca sistemàticament la modernització i el progrés del nostre país i alhora el seu desenvolupament ... ara tenim la possibilitat de crear una democràcia cívica que es basi en la sobirania política de la ciutadania, una democràcia construïda pels ciutadans a través de la seva vida activa, des de la civilitat ... Catalunya pot esdevenir un nou estat i construir un nou tipus de democràcia dins d'Europa. És l'única manera d'alliberar tots els nostres recursos com a nació." Podeu llegir tot l'article aqui: Per què ens cal un estat?

Sempre he escoltat amb molta atenció les opinions d'en Lluís perquè acostuma a tenir raó, i em sembla que estic molt d'acord amb ell quan planteja la independència com un procés de regeneració democràtica que substitueixi unes estructures polítiques caducades amb la participació de tota la ciutadania. Necessitem replantejar la nostra relació amb Espanya i Europa, però també els nostres ajuntaments, l'organització territorial, el sistema de partits etc. En resum, de poc ens valdria tenir un estat propi que caigués en els mateixos vicis i limitacions del que tenim ara.

Els "nous" independentistes.
He trobat molt significatiu l'article que en Manuel Castells va publicar el 24 Juliol ( ¿Independencia? ), on s'afegeix a tota una llista de pensadors i publicistes, provinents de l'esquerra clàssica o de la socialdemocràcia conseqüent (Xavier Rubert de Ventós, Ferràn Mascarell, Josep Ramoneda, Oriol Bohigues etc.), que donen per acabada l'etapa autonomista i/o federalista i opten per obrir un procés de replantejament de les relacions amb Espanya.

Més enllà de que són el símptoma d'un canvi de profunditat en la societat catalana, el que trobo més important és que poden aportar noves idees i anàlisis lúcids a un mon que fins ara ha estat navegant en la misèria intel·lectual. Fins ara l'independentisme no ha sigut capaç d'anar gaire més enllà del "memorial de greuges", de proclames abrandades, del flamejar de banderes, però molt poc anàlisi de la realitat política i social.

¿Cal una nova Assemblea de Catalunya?
Sembla que ha fracassat la crida d'uns quants prohoms venerables (Moisés Broggi, Joan Blanc, Heribert Barrera, Badia i Margarit, Oriol Domènec) a la presentació d'una candidatura independentista unitària a les properes eleccions al Parlament. Vegeu Manifest 12 d'Abril

El panorama dels partits independentistes "realment existents" es francament desencoratjador. Fins i tot les noves formacions aparegudes els darrers mesos cauen en els vicis de la "vella política": curtesa de mires, tacticisme, baralles de pati d'escola  etc. Masses "gallets" per un corral tan esquifit.

Acabo pensant que un procés d'autodeterminació sols serà viable quan ens el plantegem seriosament els que mai no hem cregut en pàtries ni banderes.

Del Passeig de Gràcia a l'Hospitalet
La gent que fins ara ha donat suport a l'independentisme la trobaríem sobretot entre alguns funcionaris de la "Gene", treballadors autònoms, petits botiguers, llicenciats "mileuristes", professors d'Universitat etc. Amb una base social tan minsa no és possible arribar gaire lluny.

En Rubert de Ventós ho plantejava en el seu article del 18 d'Agost: "La autodeterminación de Catalunya tiene dos retos claros y distintos: uno exterior (tanto en Europa como en España) si queremos llegar a ser independientes y uno interior (en el paseo de Gracia o en l'Hospitalet) si queremos serlo democráticamente. Porque de momento ni el cinturón rojo de la inmigración clásica, ni el cinturón dorado de la finanza o la burguesía más nostrada parecen estar mucho por la labor y sin ellos, sin su voto, de momento no hay democracia que te valga en Catalunya". Podeu llegir tot l'article aquí: Nuestro mal no quiere ruido


Ignasi Subirats

1 comentaris >>>:

Salvador Galí ha dit...

Estic força d'acord amb la opinió expressada per en Lluís Crespo - que fa moltíssims anys que no tinc el plaer de veure- ja que expressa el què és fonamental: necessitem un estat que, no solament no ens sigui permanentment hostil, que és en resum el que es va intentar durant 23 anys. Necessitem un estat democràtic al servei dels ciutadans, per garantir-ne les llibertats, i el seu progrés social, material. Per alliberar les nostres capacitats. El problema, però, és que només aquells que estimem Catalunya, gent d'esquerres i també de dretes, hem arribat a aquesta conclusió: Avui sabem que tant el PP com el PSOE (inclòs el PSC per omissió) tenen un projecte per Espanya que passa per "valencianitzar o balearitzar" Catalunya, i una gran massa de gent que viu a catalunya encara no ho veu.
Signat: Salvador Galí

Publica un comentari a l'entrada

Si us plau, signeu els comentaris.
Obriu la llista Comenta com a i seleccioneu Nom/URL
El Nom és imprescindible, el camp URL podeu deixar-lo en blanc.
Un cop entrat el comentari no us oblideu de prémer el boto Publica