dimecres, 16 de juny de 2010

No és possible el que visc... (2)

La Pia Vilarrubias acaba el seu comentari a "No és possible el que visc (1)" amb la frase següent : "Jo crec que hi ha quelcom que ha de canviar, s'ha acabat el guió i abans que ens en proposin un que sigui més del mateix, cal que no els donem més peixet i ens en inventem un altre." Hi estic totalment d'acord. Els darrers dies he recollit una sèrie d'opinions  sobre el tema per continuar la reflexió.


La Carme Sala m'envia aquest enllaç a una intervenció d'en Cohn Bendit al Parlament Europeu. És reconfortant veure un polític fent un magnific discurs sense llegir els papers que l'hi han preparat els assessors d'imatge, però el més sorprenent  és veure un polític amb idees!



A La Vanguardia del Divendres passat la Eulàlia Solé dedica el seu article a resumir una conferència d'en Alain Touraine. Entre altres coses hi diu: "Entre dos porvenires", era el título de la lección de Touraine. O seguimos sometidos al grupo de omnipotentes que debate en secreto el desmantelamiento del Estado de bienestar, o vigorizamos la vida social para lograr que la economía funcione a favor del mundo entero. O seres con derechos, o seres sometidos y sin voz.

Us deixo aquí l'article sencer per si el voleu llegir: La fórmula de Alain Touraine

En Jaime Arias també publicava el dissabte una columna sobre el tema. Normalment és molt assenyat, però aquesta vegada treu foc pels queixals: "A los neocon y demás facciones ultras estadounidenses, aliados anglosajones y élites de la vieja Europa, aleccionados por el pensamiento único elaborado por cerebrales think tanks,les mueven múltiples objetivos: en el Capitolio, por ejemplo, recobrar la mayoría en las elecciones de noviembre. Y en Europa, seguir apoyando el radicalismo de derechas y, por reflejo, el de la izquierda de la izquierda; de paso, torpedear la realización del gran proyecto de Unión Europea. En ambos casos, resulta útil la depresión económica, con sus huelgas y degradación del actual sistema." 

Us deixo aquí l'article sencer per si el voleu llegir: Felipe y Aznar, disponibles

Ignasi Subirats

2 comentaris >>>:

Pepa Sala ha dit...

Hola Ignasi,
El teu anàlisi em sebla correcte, però trobo a faltar una pregunta, on erem tots, i quan dic tots vui dir la ciutadania, la que té més diners, la que no en té tants i la que no té res, quan durant més de deu anys de bombolla especulativa, els mercats ja eren mercats i mai ni tan sols dels sindicats, vaig sentir una veu crítica a aquests mercats que ara ens preocupen? El capitalisme té quelcom de pervers perqués es transforma i es transforma i, esdeve un altre i un altre, així hem arribat al segon mileni.

Potser seré una bona ocasió per planterjarmos que volem, i el que és evident es que l'actual sistema partitocrátic no té res a veure amb la democracia. El ciutadá ó bé s'exclou o bé continua la roda d'especulació i enriquiment a costa dels més desfavorits. En qualsevol cas ara només hi ha un "barco", i sembla que tots remem en la mateixa direcció.
Cordialment
Pepa Sala

Ignasi Subirats ha dit...

Tens raó,Pepa, quan preguntes ¿on érem tots?. Estàvem a casa i ara no s'hi val queixar-se del que no ens agrada.

Com tu dius, el sistema partitocràtic (en comparació amb el realment democràtic) es basa en la exclusió i si alguna cosa s'ens pot retreure és que l'hem deixat fer. Però, ¿creus que podem intervenir-hi? Jo soc molt pessimista. No crec que puguem anar gaire més enllà d'opinar amb els amics i tractar de mantenir la coherència amb el que sempre hem pensat. Com tu jo també crec que és un bon moment per plantejar-nos el que volem, però els canvis importants els han de fer els joves de menys de trenta anys, ¿no et sembla?

Publica un comentari a l'entrada

Si us plau, signeu els comentaris.
Obriu la llista Comenta com a i seleccioneu Nom/URL
El Nom és imprescindible, el camp URL podeu deixar-lo en blanc.
Un cop entrat el comentari no us oblideu de prémer el boto Publica