dimarts, 8 de juny de 2010

No és possible el que visc...(1)

Un dels àlbums que més m'agraden d'en Pi de la Serra és "No és possible el que visc". Te una portada d'en Viladecans, un acompanyament de luxe i, com a enginyer de só en Ricard Casals (com gairebé a totes les produccions d'aleshores a Barcelona). Escoltades avui les cançons tenen un aire estrany, una mica desconcertat, de temps d'espera, que s'adiu molt bé amb l'ambient que es respirava quan es va publicar a començaments del 1974 (en Carrero Blanco havia volat al cel feia un mes , el Barça guanyava per 0-5 al Bernabeu i faltava més d'un any per la mort del dictador).


En aquests moments en que la història està a punt de fer un tomb és molt difícil entendre el que està passant. Hi ha idees i institucions que semblaven eternes i que s'enfonsen, d'altres, que semblaven mortes i enterrades, es revifen de cop. El temps, a vegades, passa de pressa i els fets es precipiten, mentre que després tot sembla aturat a l'espera de no se sap què. En aquests moments és molt difícil distingir el que és anecdòtic del que és essencial, el que prefigura el que vindrà i el que tan sols és intoxicació informativa.

Fa uns quants dies que no em puc treure del cap la musiqueta del "no puc creure el que visc...", perquè no em negareu que aquest 2010 és també un any ben estrany!. Al Desembre de l'any passat tots parlàvem del fi de cicle de les institucions catalanes, semblava que el tema decisiu era el dilema federació o secessió. Però enseguida s'han precipitat les crisis en cascada: el cas Pretòria, més que un problema de quatre lladregots, ha tret a la llum les vergonyes de la política municipal hegemònica els darrers trenta anys, la fallida d'uns bancs dels EEUU s'encomana i fa trontollar el sistema financer de tot el mon, la fallida d'un estat perifèric de la UE es converteix en la crisi de tots, fins i tots dels que semblaven més forts. No cal repetir les coses obvies, les podeu llegir cada dia al diari. Les coses s'acceleren i cada dia ens espera una nova sorpresa.

En aquest merder, ¿Què és l'important i què l'accessori? ¿Quins fets anuncien el futur? Els historiadors fixen l'inici del Segle XX al 1914, ¿estem vivint l'inici del tercer mileni? No ho acabo de tenir clar i penso que potser se m'està estovant el cervell, però em sembla entreveure un parell de coses clares.

En primer lloc, crec que estem veient la liquidació definitiva del sistema públic de protecció social. Tothom ho diu, però el que s'amaga son les raons reals. Els sistemes públics de protecció que es munten després de la Segona Guerra Mundial a Europa eren un sistema de re-distribució de la renda: l'Estat recapta impostos als rics i retorna aquests calés als pobres en espècie, es a dir, en escola, sanitat, pensions etc. No és que de cop el Capital s'hagués tornat bo i caritatiu, si estigueren d'acord en afluixar els calés era per la correlació de forces existent, amb uns partits d'esquerres i uns sindicats combatius, que havien participat activament en la guerra contra el nazisme i la reconstrucció posterior i que volien cobrar-se la factura i, sobretot, tenien la força per fer-ho. Avui, no és veritat que el sistema de pensions o el sistema sanitari siguin insostenibles econòmicament com ens volen fer empassar. La productivitat actual es immensament superior a la dels anys cinquanta del segle passat, els beneficis de les grans corporacions creixen cada any, fins i tot en temps de crisi, i son publicats sense cap vergonya, els sous i les primes dels consells d'administració no deixen de créixer... El que passa és que el capital no vol continuar pagant i, amb el col·lapse dels partits d'esquerra, els sindicats i els moviments socials, no hi ha ningú que pugui exigir el acompliment del pacte fundacional de l'Estat del benestar. Tota la resta són excuses de mal pagador.

En segon lloc, em sembla que està propera la fi de l'Estat-Nació, al menys tal com l'hem conegut fins ara. L'Estat modern que neix de les revolucions burgeses del S XIX tenia com a paper fonamental mantenir l'equilibri entre els diferents grups socials, conciliar interessos oposats i regular les contradiccions. Aconseguia tot això per l'imperi universal de la llei. Una llei elaborada i discutida als Parlaments escollits democràticament però que, una vegada promulgada, s'imposava amb tota la força que li donaven els aparells repressius de l'Estat  i l'aparell judicial. No recordo qui va dir que la llei és l'ultima defensa dels febles i els pobres i tenia bona part de raó. Aquest dies em deixa perplex l'espectacle d'un Parlament sobirà, escollit democràticament, que aprovarà lleis al dictat de grups obscurs que s'amaguen darrera de l'eufemisme dels "mercats". Sempre hem sabut que els poders fàctics tenien mitjans per burlar la llei, però ara la dicten ells! Ha sortit l'amo i ha decidit prescindir d'intermediaris.

Sembla que la revolució "neocon" que van començar fa trenta anys en Reagan i la Thatcher ha triomfat sense pal·liatius. I ara que?

Ignasi Subirats

4 comentaris >>>:

Ricard Casals ha dit...

Una abraçada!

Ricard

http://desons.blogspot.com/2010/06/els-amics-i-en-pi-de-la-serra.html

Andrés Sánchez Vega ha dit...

Ignasi, has hecho un excelente análisis de la situación actual, que comparto en todos sus términos.
Y yo también me pregunto ¿ahora qué?.

Ramon Rull ha dit...

Totalment d'acord. D'acord en no saber res de res. Sí que afegiria es que hi havia un tercer element que va fer que el capital fos un bon noi que pagava la protecció social. Hi havia un sistema antagònic, l'anomenat "bloc socialista" que mentre va durar, el capital mirava de fer les coses amb certa prudència per tal de que el remat no se li escapés. Superat aquest antagonisme per aniquilació del contrari, el pastel és tot seu. Això no vol dir, com ja sabeu els que em coneixeu, que enyori el seu sistema. però ja se sap, que mentre dos es barallen, a vegades, intenten, els contrincants, intenten guanyar-se al que està al mig. Devorat l'enemic, ara queda menjar-se les sobres.

Ramon Rull

Pia ha dit...

Per el que puc entendre,Ignasi, els rics no només no volen pagar sinó que esperen que ho fem nosaltres. De fet, els diners de la SS no es recullen amb les aportacions dels contribuents? Ara, pagarem més i rebrem menys... És clar, amb els nostres diners s' ha de protegir els bancs i pagar els plats trencats de l'enganyifa de la bombolla inmobiliaria...
I, els militars o el pressupost per l'armament els retallaran o no? I, els països fiscals?
Jo crec que hi ha quelcom que ha de canviar, s'ha acabat el guió i abans que ens en proposin un que sigui més del mateix, cal que no els donem més peixet i ens en inventem un altre.

Publica un comentari a l'entrada

Si us plau, signeu els comentaris.
Obriu la llista Comenta com a i seleccioneu Nom/URL
El Nom és imprescindible, el camp URL podeu deixar-lo en blanc.
Un cop entrat el comentari no us oblideu de prémer el boto Publica