Cansat de tant pessimisme

Llegeixo el comentari de l'Ignasi sobre la sèrie The Wire. Molt bé, intentaré veure-la. Una pel·lícula de lladres i serenos pot ser un magnífic retrat sociològic. Compro el diari Ara, (17-12-11) i llegeixo la columna d'en Narcís Comadira, que traspua pessimisme. En el mateix diari, l'entrevista a l'historiador Josep Fontana és un destil·lat de llocs comuns, de nostàlgies, de lamentacions, sense esperança.... Estic cansat de tant pessimisme. Sembla talment que estiguem pitjor que els anys quaranta, però no és el cas: som en una situació infinitament millor que la que van suportar els nostres pares. ¿Què és el que ens passa, doncs?

És cert que vivim una crisi. Però que jo recordi, sempre hem tingut una crisi o altra. El Món no ha anat mai gaire bé, i ara continua sense girar gaire rodó. Però tenim la obligació de pensar els nous problemes amb el trellat lliure de prejudicis, idees velles, ideologies, dogmes i altres presons mentals. Proposo una sèrie de petites provocacions per a reflexionar, exposades en forma concentrada com "píndoles". Així m'estalvio de fer exposicions llargues, per a les quals no estic preparat.

Naturalesa humana: Alguns encara prediquen sobre la bondat intrínseca de la naturalesa humana, pervertida pel sistema social. És una faula que porta a les bajanades del bonisme ( i de vegades, a les pitjors dictadures). No seria més pràctic admetre que som com som, amb les nostres llums i les nostres ombres (cobdícia, desig de domini sobre els altres, enveja...i també és clar, generositat, esperit de sacrifici, bondat..)?

Ideologies: Totes són mentida. Encobreixen sempre algun interès poc solidari, de grup o personal. En el cas més innocent, actuen enterbolint la capacitat d'observar la realitat: són una presó per a la intel·ligència. Proposo substituir les ideologies per una ètica dels principis: igualtat davant la llei (cadascú amb el seu ADN), legalitat democràtica, drets materials sostenibles i solidaritat amb el futur.

Globalització: Crec que va començar en el Paleolític Superior. La Ruta de la Seda n'és una mostra més recent. Ja fa cinc cents anys que els asteques, els inques, els sioux i tutti quanti van ser brutalment globalitzats. Però ara és diferents: els globalitzats d'antany ens globalitzen a nosaltres, però d'una manera bastant més civilitzada: fabriquen més barat.

Capitalisme: Sí, és el culpable de tot. Però és una creació humana, no ens l'han imposat uns extraterrestres. Del capitalisme, ens esborrona la seva terrorífica capacitat d'innovació: ara hem afegit al santoral un dels seus protagonistes, un tal Jobs. Però ens indignen les grans desigualtats que crea, com si aquestes dues coses poguessin anar una sense l'altre. Vivim en plena confusió.

Revolució islandesa: Consisteix en que tot un país (amb menys habitants que l'Hospitalet) es cruspeix els estalvis de centenars de milers de treballadors europeus (7.000 milions d'euros) i a continuació decideixen "democràticament" que ni tant sols no pagaran la garantia mínima dels dipòsits espoliats.

Públic i privat: Entenem que públic és sinònim de gratuït: res més fals. Res no és gratuït, i sovint allò que és públic, ho aprofiten els rics i ho paguem entre tots. A veure si hi posem una mica d'ordre.

Solidaritat: No s'ha de donar res a canvi de no res, llevat d'alguns casos: infants, malalts, ancians indigents etc.. En aquest Món, cadascú ha de procurar no ser una càrrega per als altres. Prou papanatisme solidari amb els que viuen amb l'esquena dreta.

Sindicats de funcionaris: Organitzacions corporativistes que sovint actuen com si fossin els propietaris dels organismes públics on treballen. Busquen privatitzar en benefici propi allò que se'ls confia per fer un servei públic.

Atur juvenil: Tenim la generació de joves més escolaritzats de la Història. Però no tenen cap ofici demostrable (la secundària o el batxillerat no són cap ofici). Tampoc no es consideren dignes de fer segons quines feines que ja fan els marroquins, colombians o senegalesos.... Entre una cosa i l'altre passen els anys, es fan grans i se'ls està covant l'arròs. Un problema gravíssim.

Bé, no us vull cansar més...en tinc una llista força llarga...
Bones Festes si no ens veiem

Salvador Galí

Baltimore, New Orleans i la ciutat global

Fa uns dies que estic atrapat per The Wire i Treme, les dues series de TV que l'escriptor i periodista David Simon va produir per la cadena HBO.

Vaig conèixer The Wire (Bajo escucha) per un article d'en Xavier Antich on deia: ¿De qué va The wire? Aparentemente, sobre policías y delincuentes. Pero sólo aparentemente. Porque pronto empieza a ser confuso quiénes son los buenos y quiénes los malos. O qué es lo justo y qué lo injusto. Y, por supuesto, qué es la verdad. En realidad, The wire trata sobre la ciudad y sobre en qué se ha convertido la vida urbana, en las metrópolis occidentales, a principios del siglo XXI. Vean cómo lo cuenta David Simon, su creador: "The wire describe un mundo en el que el capital ha triunfado por completo, la mano de obra ha quedado marginada y los intereses monetarios han comprado suficientes infraestructuras políticas para poder impedir su reforma. Es un mundo en el que las reglas y los valores del libre mercado y el beneficio maximizado se confunden y diluyen en el marco social, un mundo en el que las instituciones pesan cada día más, y los seres humanos, menos". ¿Les suena de algo?

(Podeu llegir l'article complet aquí: Momento "The Wire")

Apart d'això, The Wire és una magnífica serie de "lladres i serenos"  en la millor tradició de la novel·la negra nord-americana.

Treme és un barri popular de New Orleans devastat pel pas del Katrina el 2005.



La sèrie ens explica la reconstrucció del barri mesos després del pas de l'huracà, quan els veïns s'han d'enfrontar a un tsunami pitjor que el Katrina: companyies d'assegurances que no paguen emparant-se en la lletra petita dels contractes, l'administració que no envia les ajudes, els taurons amb informació privilegiada que, després de fer el gran negoci amb l'enderrocament i neteja, especulen amb els terrenys, el procés "d'emblanquiment" dels barris negres i pobres que pot fer caure el vot de la ciutat en mans de la dreta, la delinqüència rampant, el projecte de convertir el centre de la ciutat en un parc temàtic on quatre actors disfressats toquen fins a la nàusea el "When The Saints Go Marching In" per distreure els turistes etc. etc.

Els  guionistes han tingut l'encert de lligar les histories personals dels veïns de Treme amb la música. La música és llibertat individual, creativitat, improvisació, però també demana treball en equip, solidaritat, cooperació, la música és memòria, tradició, lligam amb les arrels i reforça el sentit de pertànyer a una comunitat cultural.

En resum, Treme és denúncia, conflicte social però sobretot, molta, molta música. Una meravella.
Ignasi Subirats