Amunt els pobres de la terra!

Molts de vosaltres sabreu a què em refereixo si parlo del "chechos". Pels que no en sabeu res, us diré que el PCR ("R" de revolucionari) i les seves organitzacions de masses (C.H.E i C.H.O) eren els més frikis dels grupuscles que es movien pels ambients d'extrema esquerra a la Barcelona de finals dels anys seixanta del segle passat.

Molts dels "chechos" que vaig conèixer eren excel·lents persones (d'altres eren personatges sinistres), i sempre m'he demanat com era possible que tan bona gent, amb una intel·ligència superior a la mitjana, poguessin fer, en política, les "tonteries" mes monumentals i les barrabassades més sonades. En deixar la política molts d'ells es convertiren en professionals de reconegut prestigi.


La Pepa Sala, que va ser una destacada militant dels "chechos", va publicar fa un temps un llibre on, sota el format de diari intim, reflexiona sobre la seva trajectòria vital (Punt i coma a les esquerdes Maikalili Ediciones). El gruix del llibre ens parla, amb una sinceritat aclaparadora, del desconcert, el dolor i el buit provocat pel trencament amb la seva parella, però també gira la mirada cap el passat per parlar-nos dels seus anys de militància política i les "esquerdes" que provocaren. En Pere Caldas també va militar un temps als "chechos", encara que aviat ho deixà per anar cap a posicions menys sectàries i dogmàtiques, i es convertí en un dels millors dirigents sindicals del Baix Llobregat (al meu parer, el que tenia la visió mes ample, més política, del mon sindical). Fa un temps va fer unes notes autobiogràfiques molt interessants sobre aquell període (Les trobareu aquí: Pere Caldas.pdf ). Els dos escrits son molt diferents, la Pepa ens parla de sentiments i en Pere fa un anàlisi més aviat polític. Però, més enllà de les seves peripècies personals, tots dos dibuixen l'univers en el que ens movíem molts dels que aleshores teníem vint anys.

En el decenni que va de la "caputxinada" a les primeres eleccions democràtiques bona part dels joves (no sé si pocs o molts, en tot cas la majoria dels que jo coneixia)  decidírem que la nostra vida no tenia cap sentit si no la dedicàvem íntegrament a la lluita contra la dictadura. Militàvem en grups diferents i sovint estàvem profundament barallats, però compartíem dos idees bàsiques: que el nostre lloc estava al costat del "pobres de la terra" i que la militància política passava per davant de la família, la parella, la professió i el treball.

Com que la majoria iniciàrem la nostra militància a la universitat, ha corregut el tòpic de que érem els fills de la burgesia que jugàvem a fer la revolució. No es cert; molts dels nostres pares eren treballadors i menestrals que van anar a la guerra per defensar la República i que, després de la derrota del 39, es refugiaren el l'oblit i en el treball per sobreviure. A còpia de treballar de forma inhumana començaren a aixecar el cap, vingueren el "sis-cents", el frigorífic i el "terreno", però el símbol màxim del seu èxit era poder donar estudis als fills. Quan semblava que ja ho havien aconseguit, anem nosaltres i ens rebotem sense pietat contra aquest pla de vida aixecat amb anys d'esforç i sacrificis. Els pobres dels nostres pares no entengueren res...

Abandonàrem el "niu", deixàrem els estudis i anàrem a viure i treballar als suburbis. Com explica la Pepa:
"...aquest niu ja l'havia buscat la mare, la teva, i l'havia trobat. Peró no, no era el teu. I tu l'havies deixat per sentir l'aire fred de les sis de la matinada a la plaça Maragall, esperant el bus i després el metro que et portarà al Poblenou. La vida clandestina et va portar lluny del mar i de la teva ciutat, però també a la teva ciutat; i en els seus barris vas entrar i sortir de cases, fàbriques i esglésies, que de tot hi havia en aquells anys, en que mai hauries pensat de posar-hi els peus. Cases de vells treballadors, cansats de tanta lluita per no res, que vivien a la Verneda, a la Paz, a blocs amb aluminosi, i que treballaven a la Macosa de sol a sol, totes les hores extra eren poques, per fer estudiar el fill. Res era diferent del que havia fet el pare amb tu; portar-te a la universitat, aconseguir ser la primera dona a la família que series llicenciada. Però del preu de tot allò mai no se't va dir res; el dia que el vas conèixer, el preu, el niu t'havia de semblar banal i la facultat buida."

En aquest viatge al "cor de les tenebres" hi hagué de tot. La Pepa parla amb afecte d'alguna gent que hi trobà però em sembla que no aconseguí sortir del cercle sectari (les extravagàncies del PCR no ajudaven gaire). D'altres, com el Pere, la Conxita i, més tard,  la Marta i jo, tinguérem molta sort en anar a petar al Baix Llobregat. Allà ens trobàrem amb vells resistents a la dictadura, amb comunistes del morro fort, amb grups de cristians de base i, sobretot, amb una magnífica generació de joves nascuts en aquells barris que començaven a revoltar-se i a treballar col·lectivament. Ens acolliren amb els braços oberts quan queda clar que aquells ex-universitaris "sonats" no hi anàvem a fer de profetes, ni a fer caritat, ni a manar. Sols volíem treballar al seu costat per ser la "sal de la terra" i inventar-nos tots plegats un mon diferent. Si voleu fer-vos una idea de qui eren aquella gent i de l'ambient que s'hi respirava us recomano que visiteu les pàgines web que porta l'Andrés Sanchez Vega (La Colla i Almeda, memoria de un barrio obrero)

I es produí el miracle. Aquella amalgama de gent amb orígens i sensibilitats molt diferents fou el catalitzador d'un moviment d'una amplitud i maduresa extraordinàries donades les circumstàncies de la època. En pocs anys, el que havia començat en petits cercles clandestins es convertí en un moviment de transformació social capaç de fer propostes innovadores com la Intersindical, però que anava molt més enllà del mon obrer incorporant una nova visió de la ciutat i de la ciutadania, de la renovació pedagògica, de la cultura, de la catalanitat i la identitat... Com explica en Pere: "...jo vaig viure el miracle de la Transició democràtica al Baix Llobregat, vaig viure el miracle d'immigrants camperols “espanyolíssims” que es transformaven en obrers industrials catalans protagonitzant lluites solidàries...". Dit en altres paraules, visquérem el miracle de la conversió de súbdits en ciutadans, i veiérem com aquests ciutadans es preparaven per decidir col·lectivament el seu futur.

Amb la Transició, paradoxalment,  la festa s'acabà de sobte. És feina dels historiadors esbrinar els cóms i els perquès de la catàstrofe però, per dir-ho ras i curt, la nova democràcia es construí sobre la derrota dels moviments, dels projectes, dels somnis i les esperances que havien nascut al caliu de la lluita contra la dictadura. L'arribada de les llibertats tingué un altre efecte pervers: la professionalització de la política. Dedicar-se a la política sota la dictadura era una opció arriscada, hi eren cridats els més atrevits, el més idealistes de cada barri, de cada fàbrica, de cada ciutat. Sota la democràcia, dedicar-se a la política tenia molts avantatges: donava prestigi social i era, sobretot, un lloc de treball, però el preu que s'havia de pagar era la submissió a qui repartia la feina i l'allunyament dels companys. Començaren les corredisses per repartir-se les cadires i s'acabà el debat lliure d'idees.

La majoria ens quedàrem, literalment, com a peixos fora de l'aigua, i els que continuaren hagueren d'adaptar-se, de grat o per força, a les noves regles del joc. Com explica en Pere: Encara vaig fer la campanya electoral pel PSUC a les primeres eleccions democràtiques, participant a mítings per tota la Comarca. Quan la gent em preguntava que perquè no era a la llista de candidats els deia la veritat: em semblava indignant que quan m'ho van proposar em situessin al final de la llista, darrera de persones molt menys representatives que jo. Preferia no ser-hi. A més, mai havia pensat en viure de la política. Recordava les advertències de l' àvia: “el meu pare i els meus germans s'entregaren amb passió a la lluita sindical i política, però cap volgué viure'n o cobrar un sou...aleshores ja no pots dir el que penses” No feia més que seguir fidel a uns llunyans ancestres.

I la Pepa: "...però van passar els anys i els franquistes no moririen amb Franco, que s'havien de reconvertir, com camaleons, en no sé què i no sé què mes. I també els comunistes s'haurien de reconvertir en no sé què i no sé què mes. I la confusió va quedar servida i tu, confusa. I et vas dir, com el teu pare quaranta anys abans, quan entraven les tropes de Franco per la Gran Via, que prou; que ja no et trencaria més el cor ni cap femer ni cap Espanya, i vas renunciar a presentar-te a unes eleccions per les quals havies somiat i lluitat..."

Han passat trenta anys i tot ha canviat, no he perdut, però, l'esperança de veure aparèixer una nova generació de joves "sonats" que trobi insuportable el mon en que vivim, que creguin que han de jugar-s'ho tot per canviar-ho, que ens facin pujar els colors a la cara pels nostres errors i les nostres renúncies, que descobreixin, de nou, que un món millor sols el poden construir de la mà dels "pobres de la terra", que donin sentit a tot plegat....

Jo crec en els miracles.
Ignasi Subirats