dijous, 28 d’octubre del 2010

Sobre les identitats

Malgrat el que es podria pensar després de com va anar el debat polític dels darrers mesos, els principals partits han defugit el debat identitari a la campanya electoral.
El "SuperMonty" desenvolupa el seu slogan de "fets, no paraules" i ens ve a dir "...no tenim idees però som uns bons gestors..." es a dir, l'apoteosi del funcionari. Per la seva banda, CiU i el PP, que com a partits nacionalistes haurien de posar les identitats en primer pla, s'amaguen darrera del tòpic de  les "coses que interessen a la gent" per dedicar-se a la petita demagògia de les solucions (impossibles) a la crisi, la xenofòbia o el fals debat lingüístic. Ni els independentistes són capaços de definir una identitat creïble per Catalunya i es refugien en  repetir el mantra in-de-pen-den-cia com uns nous hare-krismas.

Em sembla que s'equivoquen, les identitats són la base del discurs polític.De la mateixa manera que les coses sense nom no són reals del tot, els grups socials (i els països) sense una identitat definida no tenen cap paper en l'escena política, estan derrotats abans de començar la batalla. Fa molts anys que els partits practiquen el camuflatge, la indefinició, la superficialitat, creient potser que això els permetrà ampliar la seva base d'addictes, quan el cert és que aquesta política degrada la democràcia i porta directament a la desafecció i a l'abstencionisme.

Construir una identitat és un procés complicat. Hi ha una part racional, com és la de respondre a les preguntes ¿qui som?, ¿d'on venim? i ¿on volem anar? o, com diuen avui els cursis, "construir un relat". Però una identitat està feta també de complicitats, de sentiments i d'històries compartides, és una visió del mon i de la vida. Una identitat ha de reforçar l'autoestima dels que la comparteixen, sense caure en el fanatisme; ha de definir clarament qui son "els nostres" i "els altres" sense caure en el parany del sectarisme; ha de partir de la base de que els homes som diferents però iguals en drets i deures.

Sempre he pensat que l'ofici dels bons polítics té poc a veure amb les eleccions, la propaganda, el proselitisme o l'adoctrinament ideològic. Em sembla que una política que vulgui transformar la societat  hauria de basar-se en la construcció col·lectiva d'una identitat, en recollir i ampliar el consens al voltant del projecte i així guanyar l'hegemonia social.

Hi han hagut polítics que ho han entès així: el PSUC dels anys setanta (¿recordeu el "mis manos mi capital"?), en Pujol als anys vuitanta, en Felipe Gonzalez de la primera legislatura o l'Aznar de la segona...

Com veieu hi han identitats per a tots el gustos i de tots colors: hi han identitats que obren camins de llibertat, i d'altres reaccionàries, hi han identitats que amplien majories i d'altres que debiliten perquè divideixen. Jo em conformaria amb una identitat modesta i endreçada però que posés al dia els principis de Llibertat, Igualtat i Fraternitat, i no la sé trobar...

Ignasi Subirats

0 comentaris >>>:

Publica un comentari a l'entrada

Si us plau, signeu els comentaris.
Obriu la llista Comenta com a i seleccioneu Nom/URL
El Nom és imprescindible, el camp URL podeu deixar-lo en blanc.
Un cop entrat el comentari no us oblideu de prémer el boto Publica